Malgrat que la relació entre les mines i el poble del Molar presenta una llarga història, no serà fins a mitjans del segle XIX en què es planteja una explotació de la galena (mineral de plom) del territori. En aquest moment s’obriran diverses mines al Molar, però únicament la Mina Lussa (també coneguda com mina Loussa, la Unió o la Linda Mariquita) s’establirà com una explotació altament rendible.

La transformació d’una petita explotació de caire local a una indústria de pes es durà a terme a mans de la societat alemanya Reinish-Nassanische Bergwerks und Hüssen Actien Gessellschaft de Stolberg. Com ens podem imaginar, durant l’època en què la mina va ser usada amb altres finalitats, dins del territori republicà, durant la Guerra Civil Espanyola, aquesta societat alemanya va “abandonar” la mina i no va retornar. I ja no es recuperarà l’explotació de la mina fins l’any 1963, quan l’empresa Traminera SA es dedicarà a recuperar tot el mineral de plom que s’havia llençat amb l’escòria o mena, és l’últim episodi en la vida de la mina que cessarà tota activitat a partir de 1974.
Durant aquests anys i de la mà de la Mina Lussa, el poble del Molar va viure tota una sèrie d’innovacions de caire social, cultural, constructiu, etc. Totes les coses tenen una cara bona i una de dolenta i la mina, malgrat els perills que suposava treballar-hi i l’explotació que patien els treballadors, resultava una font de riquesa enmig d’una comarca -El Priorat- amb una agricultura molt empobrida. La mina portava bons sous, instal·lacions modernes (com aigua corrent, lavabos, electricitat...). I van sorgir tot un seguit de moviments obrers i socials que donaran lloc a associacions que, encara avui dia, segueixen vives; a la vegada que es creen fins a 3 bandes de música, una agrupació teatral i un Orfeó de més de 100 integrants.
La mina portava, també, conflictes i reivindicacions per un treball més digne (al cap i a la fi, aquestes empreses venien al territori espanyol pels sous baixos i la precarietat en el treball), conflictes com la vaga de l’any 1916 i l’enfrontament amb la Guàrdia Civil, en el que resultaren diverses dones ferides (foren elles les que es van enfrontar a l’autoritat en aquest episodi).

Més enllà de les profundes transformacions socials i de l’impuls cultural, la mina ha deixat al Molar tot el seu esquelet: els edificis de treball de la mina, la xemeneia de la màquina de vapor, l’edifici d’administració (actualment seu del Centre d’interpretació de la Mina Loussa), muntanyes i muntanyes de materials de rebuig de l’explotació minera i tot allò que no es veu a simple vista, com el pou d’uns 180 m per on es portava el mineral a la superfície, els 5 nivells i fins a 15 km de galeries que es troben sota dels edificis i el record d’un passat industrial en què el poble del Molar va esdevenir un centre dins el Priorat.

La mina Lussa, escola i hospital
En el moment en què es va iniciar la Guerra Civil, el juliol de 1936, la situació va portar a una parada en quasi la totalitat dels treballs d’extracció del mineral de plom de la Mina Lussa. Una situació que va resultar negativa en l’economia es va poder
transformar en quelcom positiu en altres aspectes, els edificis de la mina (especialment l’edifici d’administració) es van ocupar per a usos socials i col·lectius.

En aquest edifici d’administració, actualment convertit en Centre d’interpretació, es van ubicar les aules de l’escola, durant el curs 1936-37. Aquestes escoles del Molar (pensem que parlem d’escoles ja que és un moment en què xiquets i xiquetes estudien en espais diferenciats) es van integrar dins la xarxa d’escoles del CENU - Consell de l’Escola Nova Unificada- i van viure una modernització mai vista fins el moment.

Però tot això va canviar, a mitjan del mes de setembre del 1938 la Mina Lussa ja no era una escola curulla d’infants, s’havia convertit en un hospital. La proximitat de la línia de la Batalla de l’Ebre, la posició del Molar en una via de moviment de tropes i retirada de ferits i la modernitat de les instal·lacions portaran a la decisió de convertir l’edifici en un hospital M-2 (hospital de segona línia de front, que atenia els ferits menys urgents).

Malgrat la proximitat entre el Molar i el front de l’Ebre, els ferits podien tardar fins a deu hores a arribar a l’hospital. En aquest espai es trobaven, però, amb 2 o 3 equips mèdics que els atenien i que s’anaven rellevant. Només tenim informació completa sobre un equip de professionals, dirigit pel capità cirurgià Miquel Gras Artero (de només 27 anys).

Durant els dos mesos en què la Mina Lussa va ser hospital de guerra la majoria de ferits que van ser atesos pertanyien al XV Cos d’Exèrcit, evacuats del front per Móra d’Ebre, Garcia i Flix, però també es van atendre civils del territori.

Avui dia, el Centre d’interpretació de la Mina Lussa no només recorda aquestes vivències i usos de l’espai, primer com a escola i després com a hospital, sinó que també guarda materials escolars de l’època, que pertanyen als antics alumnes del poble del Molar, i una magnífica col·lecció d’estris i productes mèdics, cedits per Jordi Jara (cirurgià de l’Hospital Sant Joan de Reus), que il·lustren totes les maneres de fer i els avenços en la medicina durant el període de la Guerra Civil. També forma part de la col·lecció de materials mèdics exposats un aparell de transfusió de sang que pertanyia a Ramon Mauri Samada, el transfusionista de l’equip mèdic de l’hospital, que es va acabar casant amb una xicota del Molar.